El Mestre

A aquestes alçades, seguir amb el ja trillat discurs del Diable com a Déu de la Bruixeria, resulta incomplet i simplista. El concepte extret de la demonització cristiana sistemàtica clarament va sorgir dels mateixos perseguidors. D'altra banda, la cantarella de la relació unilateral Cernunnos/Pan/Diable, ja fa temps que queda obsoleta i coixa. El Boc, en tant que Mestre iniciador, és una rica amalgama que patí modificacions crucials durant l'època més fosca de la nostra història. Més enllà de la malignitat o no de la figura, el Boc evolucionà en el nostra territori fins a tenir una dimensió particular tant rica com als altres territoris on la Bruixeria va subsistir.

Tot traçant l'etimologia de la paraula podem trobar elements que la connecten amb altres entitats folklòriques que resulten importants en aquest aspecte. El terme original *bhugo, possiblement procedent del proto-indoeuropeu, ve a significar 'cabra o cabró'. . Al mateix temps, comptem encara amb el terme cèltic Phooka o Pwcca, terme utilitzat per a anomenar una figura feèrica que prenia formes animals, que s'enduia als qui s'atrevien a muntar-lo a través d'una frenètica corredissa pel bosc fins a accidentar al jenet.

Molts antropòlegs afirmen que el Boc medieval era una evolució dels déus indoeuropeus com Pan, i certament el Boc en la seva manifestació medieval no resta exemte de riquesa metafísica. Tot i que pugui semblar que s'hagués despullat de totes les implicacions iniciàtiques un cop arribada l'Edat Mitjana, costa creure que les suposades bruixes i bruixots medievals i la seva praxi es basés només en un esperit demoníac (en el sentit més cristià de la paraula). Sembla ser que l'arrel del Boc també podria ser similar a un déu de la vessant més salvatge de l'ésser humà, un símbol del seu instint, connectat amb l'eterna idea del bosc.

De la mateixa manera, es fa molt difícil creure que els practicants de la Bruixeria que realment va existir a la nostra terra adoressin a una reforumlació pura i dura d'un déu pagà, mai influenciada pel Cristianisme. La figura dels dimonis creats pel Cristianisme aportà foscor, hermetisme i transgressió a un culte que d'altra forma hauria sigut impracticable. En la figura d'aquest nou Boc, més cru i complex, s'ajunten també trossos d'antigues deitats rurals i silvestres, íntimament relacionades amb la fertilitat, com Albert Fàbrega esmenta: “Seguramente muchas tribus primitivas de pastores adoraban el Boc, ya que de alguna manera era la clave para la supervivencia del ganado y, por tanto, de los hombres de quien dependían. (…) Los escritores clásicos recogían noticias de lugares donde Pan era adorado, y el Boc –como representación de Pan- se consideraba sagrado. Ciertos pueblos ganaderos, decían, criaban grandes ganados de cabras y apareaban los Bocs con las mujeres.” De nou, no es tracta únicament d'una vessant, sinó de la síntesi definitiva de tots aquests trets.

Hi ha autors com James George Frazer, La Rama Dorada, que postulen que el culte al mascle cabró provenia del culte agrari i de les estacions. Curiós és l'extracta de The Golden Bough on es diu que:

“En algunos sitios de Prusia, (…) a los niños se les advierte que no vayan a las mieses a coger acianos o centáureas y a las habichuelas a comer vainas, pues la cabra del centeno, la cabra del maíz, la cabra de la avena o la cabra de las habichuelas está allí agazapada y si van se los llevará o los matará. (…) Cerca de Straubing, en la Baja Baviera, dicen del hombre que corta la última mies que “tiene la cabra del maizal”, o “la cabra del trigal” o “la cabra del avenal”, según sea la cosecha. Además, ponen en la última hacina dos cuernos y la denominan “la cabra cornuda”. (…) (p. 517)

El Boc, fins i tot en la imatgeria medieval del sabbat de les bruixes, és un iniciador que treu al Bruixot i a la Bruixa de casa, i els porta a través de la foscor de la nit, fins a l'esplanada, l'Altre Pla de l'existència. Per a això, l'iniciat s'abandona al Mestre i així aprèn a dur a terme la Màgia. El Boc observa, i fins i tot a vegades s'hi implica. Però sempre roman amb la Llum entre les Banyes. Aquest és el personatge que s'apareix a les cerimònies, com ara el Boch de Biterna, que va aparèixer esmentat per primera vegada en les “Oridnacions de les valls d'Àneu” (1424), on es deia que les bruixes de la zona es reunien a les nits per a adorar-lo. Curiosament, en caps dels textos d'aquella època es considerà que el Boch representés al Diable, i el culte allí descrit no es considerava demoníaca, sinó únicament màgic.

Això té certa relació amb un aspecte quasi bé mai tractat del Boc com a deitat de l'Alta Màgia. Un Mestre per a alquimistes, una idea primigènia del Baphomet. Ja sigui en la flama simbòlica que l'envolta, o en la ritualistica hermètica d'un aplec de bruixeria, el Boc també és un guardià de secrets i del coneixement més sagrat.

Actualment, és clar, a les esferes de la New Age no interesa donar trascendència ala figura del Boc com a reforumalció del Diable en el seu sentit més pur, sinó que aquestes tendències prefereixen reduir-ho tot a l'avantpassat directe d'un déu pagà, ignorant així qualsevol implicació (ja sigui anterior o posterior) en la creació del concepte.

Tant és si és adorat per la seva vessant amable, arquetípica de la Wicca, la imatge s'utilitza sense reflexionar-hi massa. Però es tracta d'un ens poderós fins i tot quan no s'acaba de comprendre: als no-coneixedors els espanta, i als que creuen conèixer no poden defugir el seu fosc magnetisme. El Boc de la Bruixeria és, al cap i a la fi, el hierofant definitiu, l'acompanyant en el camí de la Màgia que ha acompanyat als humans des del principi dels temps.